dilluns, 25 de gener del 2010

... DE COM EL TELÈFON M'HA FET REVIURE VELLS OFICIS

Sense saber com, de cop i volta, dos fets totalment aïllats m'han portat a la tria del meu element.
Estirada al llit, llegint els deures de la setmana ( que una bona amiga, cada setmana puntual com un clau no falla a portar-me'ls) m'he trobat llegint el poema del Joan Salvat-Papasseit, l'ofici que més m'agrada. I de cop i volta sona el telèfon, la meva germana que arriba de Solivella i m'explica que fan els pares.
Just al sonar el telèfon:
- Hola Maria, què fas? com estàs?
- Doncs mira bla,bla,bla .... i aquí llegint els deures, que el meu cervell ...últimament està atrofiat!
- I ara dona, no ho diguis això. Què has de fer aquesta setmana?
- Doncs he d'explicar .... calla dona, ja ho tinc, és clar: EL TELÈFON

El telèfon ... la centraleta de Solivella ... ostres ... quins temps aquells ... llavors si que tot era artesà ... no es necessitava cap etiqueta que certifiqués cap feina "feta a mà" ... quants oficis que s'han transformat .... mare meva!!!

Al final del poble hi vivia la Rosita de Cal Micaló que tenia la CENTRALETA del poble. No deix de ser una redundància que dient-se centraleta, havies de casi sortir del poble per a tenir una conferència.

Dues portes més amunt hi havia LA BARBERIA que la portaven els dos germans de Cal Navarro, el tiet Vicens i el tiet Ton (els 2 germans de la meva mare) tisores en mà, o brotxa i navalla per afaitar. Res de maquinetes elèctriques ... treball cent per cent artesanal!

I qui no recorda el cop a la porta de casa i serenooooo ... això volia dir que eren les dotze de la nit i el SERENO, al Pepito de Cal Mestre, estava fent la ronda com cada nit.

L'AGUTZIL era el Sastret de Ca la Botera. No us podeu imaginar l'art que tenia tocant la trompeta per a fer els pregons: es fa saber a tot el poble .... ahhh però encara més sorprenent el repic de campanes que feia. Les feia cantar segons l'event que assenyalava. Així tan tocava a missa, a casament, a bateig, a festa major, a morts, a aubat, a foc, a mal temps, a la garva ...i per Setmana Santa es substituïa la campana per la matraca.
A tot el que es demanés, el Sastret tocava i quan era motiu de festa diuen les males llengües que com més li pagaven, més estona sonaven les campanes.
Una anècdota molt divertida del Sastret que no puc passar per alt és que un cop tocant les campanes (amb l'emoció i l'energia que hi posava) amb la mateixa corda es va entortolligar a l'eix central de la campana, i va quedar penjat una bona estona de peus a fora del campanar, fins que uns veïns el van ajudar a baixar...això eren els esports d'aventura d'un petit poble d'ara fa 50-60 anys.
A dia d'avui des d'aquest campanar hi baixen els diables per iniciar la nit de foc de la festa major.



Aquest flash-back, sense voler, m'ha portat a repassar oficis, que avui en dia son impensables, però bé el que us vull explicar és la MEMÒRIA DEL TELÈFON.

Com ja us he dit, la centralata la portava la Rosita de Cal Micaló. Tan si havies de rebre o sol·licitar una conferència ho havies de fer unes quantes hores abans. Fins hi tot depenent de les sol·licituds d'un dia per un altre.
Anaves a casa de la Rosita i li deies: Rosita el papa necessita una conferència ... res de trucar per telèfon!
Si sabés dibuixar, avui us faria un croquis perfecte. Era tota de fusta, amb un quadre de clavilles i una maneta. Quan aquesta la movies mig tomb, feia un soroll molt característic, i llavors la Rosita et deia: - Ja pots entrar a la cabina.
Com podeu imaginar tota trucada tenia el dret de la privacitat!!! quan no entenies la conversa, la telefonista ràpid té l'aclaria ... evidentment la Rosita manejava tota la informació del poble.
Les conferències eren sempre per a coses molt concretes. Eren coses urgents del negoci familiar o notícies de la família de la capital.
Uff quina emoció quan senties la veu de la família. Era tornar a casa i explicar la conversa.
A casa sempre em feien córrer a mi a les conferències. Per això us podeu imaginar que, si era el meu germà que ens trucava de la mili, l'alegria era immensa, però quan eren negocis de la carnisseria o del bestiar, si eren males notícies ... rebia el mal humor de la conferència i el del padrí quan, a l'arribar a casa li havia d'explicar.

Avui dia agafar un telèfon, o un mòbil, és apretar un botó i ja està. Fins hi tot ho pots fer passejant pel carrer. Abans volia dir sortir de casa. Si era hivern, ni us explico el que representava: agafar l'abric, posar sabates, sortir de la vora del foc, carrers foscos ... El que si que m'agradava, quan eren bones noves, tornar a casa corrents i explicar-ho a tothom. Primer als veïns que et veien córrer, i després a la família. Quins records de cop i volta.

Amb els anys la centraleta va desaparèixer i de mica en mica, primer a les cases riques, van aparèixer els telèfons.

Ara recordant, em vénen moltes imatges a la memòria al costat del telèfon. Quan sonava, tots els de casa corríem, el primer que arribava l'agafava, i tots els altres al voltant per escoltar el que es deia i fent-nos lloc per seure a la única cadira que hi havia al seu costat. Quines rialles, i quins cops de cul al terra.

Records de més grans ... una trucada ... s'ha mort un familiar ... hi ha hagut un naixement a la família ... o aquelles trucades magnífiques dels reis de l'orient als meus fills, i les cares que hi posaven: mama he parlat amb el Melcior, l'Eduard amb el Baltasar i el Toni amb el Gaspar!!


Quantes històries viscudes al costat d'un telèfon ... i ara, de vegades, reps un missatge al mòbil ... "mama k e sortit tard feina, nom dóna tems d veni a dina. Fins dmà, t'stimo mol!" no cal ni sentir la veu de l'altra persona!

Des de que tinc us de raó a Solivella hi havia una centraleta i uns quants telèfons( l'Ajuntament, la cooperativa, la farmàcia ...) per a tot el poble. Ara al 2010 hem passat a tenir un telèfon per persona que viu en cada casa. I és més, si tens un mòbil de tercera generació no cal que tinguis ni càmara de vídeo, ni càmara de fotos, ni ràdio, ni els famosos walkmans i ordinador poc li falta ja que segurament tindrà connexió a Internet.

divendres, 22 de gener del 2010

ELS VELLS AMANTS, de Joan Manuel Serrat




Aquesta cançó em desperta un sentiment d'amor, d'admiració vers els meus pares (l'Andreu i la Trasina)
Actualment els meus pares porten 67 anys casats i sempre, sempre estan junts. L'Andreu son els ulls de la Trasina, i les cames d'ella, son les de l'Andreu. Els dos agafadets de les mans, cada dia encara fan el seu passeig pel poble.

Quan van celebrar les noces d'or, al 1996, van regalar a cada fill un quadre molt especial. Aquest està brodat per la meva mare. El dibuix no està triat a l'atzar, son roses -les seves preferides-.
Aquestes roses envolten un poema escrit pel meu pare i pensat entre els dos.





A dia d'avui, quan fem una trobada familiar i estem tots a taula no hi ha vetllada que la meva mare ens faci callar, s'aixequi i reciti aquesta poesia. Val a dir que la meva mare fa molts anys que està faltada de memòria, però coses de la vida, sempre associa la trobada amb la poesia ... i us asseguro no s'equivoca mai!
El poema diu així:
1946-1996

Avui estem reunits
per celebrar un gran dia
quan el vostre pare i jo
vam començar aquesta família.

Al llarg de la nostra vida
penes i joies hem passat
però amb comprensió i amor
totes les hem superat.

Sense pensar aguantaríem
totes les penes del món
per tenir sempre com avui
la família al nostre entorn.

Només volem guardar un record
d'aquest dia tan feliç
i és el collaret d'amor
dels nostres fills reunits.

Per tots vosaltres desitgem
salut, benestar i amor
i que d'aquest dia de festa
tinguem tots un bon record.

Trasina Castro i Andreu Castro



SOTA EL SIGNE DEL DRAC, de M.M.M.


A la meva paradeta aquest trimestre, de moment, es respiren aires d'enyorança. Espero ven aviat, des de la proximitat, tornar-me a retrobar.

Com el repòs necessita tranquil·litat, no hi ha res com tenir un bon llibre entre les mans. "Sota el signe del drac" ara fa aquesta funció.

Estic d'acord amb el que diu la Maria-Mercè Marçal.
En el llibre, és on queden plasmades les històries, poemes, llegendes ... tota una manera d'expressar la literatura. Ens dóna l'oportunitat de poder-hi accedir una i una altra vegada.

Personalment penso que no es pot extingir mai, per més interessos comercials i de llengua que s'hi mouen.
Gràcies a la meva incorporació en aquesta escola i la descoberta d'una gran mestra, de mica en mica, m'ha fet estimar i entendre millor tot aquest món de lletres!
No us penseu que m'és fàcil ... uf! em costa, però m'esforço.


ATENEA

Atenea és filla de Zeus (Déu suprem de l'Olimp) i Mitis ( deessa grega de la saviesa i el pensament)
El seu sobrenom és Palas ( del llatí Pallein) que vol dir "agafar la llança".
A causa de la seva funció de deessa de la guerra se'n desconeix cap relació amorosa, per tant es creu que va romandre verge. Sempre apareix dominant la lluita amb control, intel·ligència i criteri estratègic.
És la filla preferida de Zeus.

A través de la llegenda de Sant Jordi, Maria-Mercè Marsal ens descobreix que aquest relat també fa referència a la mitologia grega.

dilluns, 18 de gener del 2010

MARINA ROSSELL A L'ESCOLA

Amb les imatges i la veu de la Marina amb l'explicació del huipil (història que em va remoure les entranyes) ... no tinc paraules...escoltem-ho!



Amb l'enginy de les blocaires, la col·laboració de les puntaires, l'organització de l'escola
i l'excel·lent participació de la Marina rossell, entre tots i totes vam aconseguir fer, i gaudir, d'una vetllada irrepetible.
Felicitats a totes les persones que la vam fer possible!

POEMES DE LA ROSALÍA DE CASTRO

Del llibre "Extranjero en su patria", he extret unes poesies que, coneixent una mica més la seva vida,em van impactar.
Aquestes poesies només estant traduïdes en castellà i en gallec.


DE AQUELLAS que cantan a las palomas y a las flores
Todos dicen que tienen alma de mujer:
Pues yo que no las canto, Virgen de la Paloma,
¡Ay! ¿de qué la tendré?



***

Una vez tuve un clavo
Clavado en el corazón,
Y yo no me acuerdo ya si era aquel clavo
De oro, de hierro, o de amor.
Sólo sé que me hizo un mal tan profundo,
Que tanto me atormentó,
Que yo día y noche sin cesar lloraba
Cual lloró Magdalena en la pasión.
<Señor, que todo lo podéis,
-Le pedí una vez a Dios-
Dadme valor para arrancar de un golpe
clavo de tal condición>
Y me lo dió Dios y lo arranqué,

Pero ...¿quién pensara?...Después
Ya no sentí más tormentos

Ni supe qué era dolor;
Supe sólo que no sé qué me faltaba
En donde el clavo faltó,
Y acaso, acaso tuve sandades

De aquella pena ...¡ Buen Dios!
Este ba
rro mortal que envuelve el espíritu
¡Quién lo encontrará, Señor!...

***


Paz, paz deseada
Para mí, ¿dónde está?
Quizá no he de tenerla ...
¡Ni la tuve jamás!

Sosiego, descanso,
¿Dónde lo encontraré?
En los males que matan,
En el dolor que me dan.

¡Paz! ¡paz, tú eres mentira!
¡Para mi no la hay!