Una verge gràvida i una imatge retornada des del fons
del mirall. El valor simbòlic d’aquests retrats traça una línia coincident amb
la poeta Renée Vivien molt abans que Marçal la conegués
A Teresa d’ArenysAquest mirall em diu que sóc ben sola
i no hi fa res que el trenqui en mil bocins.
He enfilat el carrer trist que va a escola
i em marco, amb guix, entorn, els meus confins.
La lluna riu, dins la nuu que s’endola.
I jo sembro amb pedretes els camins
que em duen cap a mi, nit meva endins.
Baixo al meu pou, amb bleix de corriola.
Tu, lluna, rius, i em vesteixo de lluna.
M’arrenco el collaret d’agres estrelles
i el mar se les empassa d’una a una.
I et prenc el cor segur amb què cabdelles
el teu destí, per fer, amb cartes velles,
un solitari nou sobre la duna.
Bruixa de dol (III)
On trobar-nos, enllà d’aquest espai
marcat, sota el segell
reial de l’esparver,
on d’entrada, per viure,
en hem traït?
Refer
el vell pacte de sang
trencat
saber
on ets tu, on sóc jo.
Qui ho sap... nosaltres...
I un altre nom, si us plau, per a l’amor
Desglaç, dins Llengua abolida
Tres i Quatre, 1989
En “Sextina Mirall”
L'autora atribueix molt clarament el reflex del mirall en les seves pròpies actuacions i el mateix contexts sexual, amb els mateixos reflexes idèntics que no admet bipolaritat, si no unilateralitat.
[…]
dins de l’espai atònit del meu sexe
[…]
dins de l’espai atònit del teu sexe
[…]
Em vesteixo de no, contra la runa.
Em vesteixo de sí i afirmo l’arbre.
Renego vells confins que clou l’espasa
i, al cor de la revolta de la terra,
convocant tots els verds en el teu sexe,
reafirmo l’esclat urgent de l’hora.
Reafirmes l’esclat urgent de l’hora.
Et vesteixes de no contra la runa.
Convocant tots el verds en el meu sexe,
et vesteixes de sí i afirmes l’arbre.
I, al cor de la revolta de la terra,
renegues vells confins que clou l’espasa.
[…]
(Marçal, 1989, 296)
Amor, ja que m’has dit que et digui què
vull, t’ho diré ben clar : contra l’horari,
el meu desig reivindica el lleure
total, tu i el teu desig per paga,
pujar parets d’amor per tot ofici,
i pintar de diumenge la setmana.
[…]
(Marçal, 1989, 314)
El teu sexe i el meu són dues boques.No sents quin bes de rou sobre la molsa!
Quin mossec amb lluors d’ametlla viva!
Quina parla, amb rellent de gorga oberta!
Quin ball, petites llengües sense brida!
Quin secret de congost! Els postres sexes,
amor, són dues boques. I dos sexes
ara ens bateguen al lloc de les boques.
A esglai colgat, fos l’eco de la brida
que domava la dansa de la molsa,
de bat a bat tenim la platja oberta:
avarem-hi el desig d’escuma viva.
El teu sexe i la meva boca viva,
a doll, trenats com si fossin dos sexes,
entremesclen licors de fruita oberta
i esdevenen, en ple desvari, boques.
Boques, coralls en llacuna de molsa
On l’hora peix l’atzar i perd la brida.
Som on l’hora i l’atzar perden la brida,
on, a cavall de la marea viva,
llisquen sense velam, pels solcs de molsa,
el meu sexe i la teva boca: sexes
al mig del rostre i a l’entrecuix, boques.
Tot és un daltabaix de sal oberta.
Castells de mar en festa, a nit oberta
esborren signes i donen la brida
de tot a la follia de les boques.
Qualsevol fulla morta es torna viva
al clar del sol que ens fa llum negra als sexes
i pinta de carmí flames de molsa.
Que cremi tot en un torrent de molsa
i que ens mauri la nostra saba oberta!
Que facin el solstici els postres sexes,
que el cor transformi en pluja tota la vida!
Que esclatin els bancals en saó viva!
Que els boscs floreixin en milers de boques!
I que les boques facin que la molsa
arreli, viva, com la pell oberta
sense brida al mirall dels nostres sexes !
(Marçal, 1989, 298-299)
Traduint Renée Vivien
Creix com un goll el meu amor feudal.
Sóc tan covarda com un home. T’estimo
amb el meu amor borni. Et sotjo
amb el meu únic ull, el meu ull sinistre
on lluu la còlera del rom. Et segueixo
amb l’esguard, lúbrica com un
simi, èbria com un globus sense llast.
Bleixo cap a l’esquer dels pits vibrants,
del tors subtil on la gràcia s’alia amb la
força... Dóna’m besos amargs com llàgrimes...
Obre’m amb ràbia els teus llavis
i en beuré lentament el fel i el verí.
Com un mascle en zel que brama i
bruela, faré cruixir els teus ossos sota
el meu pes. Oh voluptat de sentir les
gotes de la teva sang perlejar les flors!
L’ànima dels conqueridors, bàrbara i
violenta, canta en el meu triomf en
sortir del teu llit.
La passió segons Renée Vivien
Columna - Proa, 1994
El darrer brindisBec per la casa devastada,
pel dolor de la meva vida,
per la solitud en parella
i bec també, brindo, per tu.
Pels llavis falsos que em traïen,
per la fredor mortal als ulls,
perquè el món és aspre i brutal
i perquè Déu no ens ha salvat.
1934
Traducció de Maria-Mercè Marçal i Monika Zgustová
de Rèquiem i altres poemes d’Anna Akhmàtova,
Edicions 62, 1990
EpigramaPodria Beatriu crear com Dante
o cantar Laura la febre d’amor?
He ensenyat a una dona a fer servir la veu.
I ara, com puc fer-la callar?
1960
Traducció de Maria-Mercè Marçal i Monika Zgustová
de Rèquiem i altres poemes d’Anna Akhmàtova,
Edicions 62, 1990
La poeta Renée Vivien retratada a Constantinoble el 1906Fou a la matinada quan ells se t’emportaren.
Jo anava al teu darrera com darrera d’un mort.
Dins de la cambra fosca ploraven criatures
i el ciri beneït de sobte s’esfondrà.
En els llavis t’enduies fred del bes de la icona,
i, al front, una suor mortal. Cal no oblidar.
Seré com les mullers dels soldats dels tsar Pere
allà al peu de les torres del Kremlin, udolant.
1935
Traducció de Maria-Mercè Marçal i Monika Zgustová
de Rèquiem i altres poemes d’Anna Akhmàtova,
Edicions 62, 1990
