Algun dia, sense presses, tornaré a sentir l'olor de pa acabat de fer. Del pa pastat a casa, deixat reposar a la pastera i, a l'endemà portar-lo al forn per a coure'l.



Noto a faltar el pa i el que es desprenia d'haver-lo de fer, les estones tots junts al voltant de la mare. Crits, rialles, corredisses ... tots els marrecs per casa fent de les nostres i la mare pastant i posant ordre.

Quan es pastava a casa no es llençava res, ni una sola engruna. De la massa que sobrava, nosaltres li dèiem la cocadura, la mare ens feia formes. El que ara serien els bastonets de pa, llavors ens feia caragols, nusos, trenes .... i juntament amb els pans es portava tot al forn del poble per a que ens fessin la cocció. Tots els germans sabíem l'hora que la mare sortia del forn amb una panera de vímet gran ben ple de pans de pagès i damunt de tot la cocadura ben torradeta...Oh...! i...que n'era de bona...!

Això es feia un cop per setmana i de veritat aquest any algun dia, sense presses, he tornat a sentir l'olor del pa acabat de fer a casa. Per uns moments aquesta olor m'ha transportat a uns bells temps.
Passant per Galícia he tingut la sort, el plaer, de reviure aquestes sensacions veient com una família es pastava el pa i se'l coïen ells mateixos.

Mare meva quin pa ... algun dia, sense presses, tornaré a ... sentir!