La besàvia literària de M.M.M.

Un dels detalls que m'ha captivat al conèixer la vida de Pauline Mary Tarn (Renée Vivien) ha estat la relació amb la seva mare, que tot i haver intentat quedar-se amb l'herència que li fou assignada pel seu pare. No tan sòls va perdonar-la, sino que li va assignar una pensió vitalícia i van viatjar juntes. Fet que li va permetre no perdre el contacte amb la seva mare.

Al tornar a París, Pauline Mary Tarn adopta el nom de Renée (renascuda) Vivien abans de començar a publicar.

Després d'una vida tortuosa plena d'excessos, Renée mor als 32 anys i és enterrada en un mausoleu contruit per a ella en el que s'hi poden llegir els següents versos:

Aquí està la porta que he travessat.
- Oh roses meves, i espines, ambdues meves! -
Què m'importa ara el Passat?
Qui dorm i somia coses divines?
La meva ànima embadalida, alliberada de l'alè mortal,
oblida totes les lluites anteriors,
després d'haver perdonat, gràcies al seu gran amor per la Mort,
el crim de tots els crims ..., anomenat Vida.

Complicitat poètica de M. M. M. i Renée Vivien

Una verge gràvida i una imatge retornada des del fons
del mirall. El valor simbòlic d’aquests retrats traça una línia coincident amb
la poeta Renée Vivien molt abans que Marçal la conegués

A Teresa d’Arenys
Aquest mirall em diu que sóc ben sola
i no hi fa res que el trenqui en mil bocins.
He enfilat el carrer trist que va a escola
i em marco, amb guix, entorn, els meus confins.
La lluna riu, dins la nuu que s’endola.
I jo sembro amb pedretes els camins
que em duen cap a mi, nit meva endins.
Baixo al meu pou, amb bleix de corriola.
Tu, lluna, rius, i em vesteixo de lluna.
M’arrenco el collaret d’agres estrelles
i el mar se les empassa d’una a una.
I et prenc el cor segur amb què cabdelles
el teu destí, per fer, amb cartes velles,
un solitari nou sobre la duna.

Bruixa de dol (III)

On trobar-nos, enllà d’aquest espai
marcat, sota el segell
reial de l’esparver,
on d’entrada, per viure,
en hem traït?
Refer
el vell pacte de sang
trencat
saber
on ets tu, on sóc jo.
Qui ho sap... nosaltres...
I un altre nom, si us plau, per a l’amor

Desglaç, dins Llengua abolida
Tres i Quatre, 1989

En “Sextina Mirall”

L'autora atribueix molt clarament el reflex del mirall en les seves pròpies actuacions i el mateix contexts sexual, amb els mateixos reflexes idèntics que no admet bipolaritat, si no unilateralitat.

[…]

dins de l’espai atònit del meu sexe
[…]
dins de l’espai atònit del teu sexe
[…]
Em vesteixo de no, contra la runa.
Em vesteixo de sí i afirmo l’arbre.
Renego vells confins que clou l’espasa
i, al cor de la revolta de la terra,
convocant tots els verds en el teu sexe,
reafirmo l’esclat urgent de l’hora.

Reafirmes l’esclat urgent de l’hora.
Et vesteixes de no contra la runa.
Convocant tots el verds en el meu sexe,
et vesteixes de sí i afirmes l’arbre.
I, al cor de la revolta de la terra,
renegues vells confins que clou l’espasa.
[…]

(Marçal, 1989, 296)

Amor, ja que m’has dit que et digui què
vull, t’ho diré ben clar : contra l’horari,
el meu desig reivindica el lleure
total, tu i el teu desig per paga,
pujar parets d’amor per tot ofici,
i pintar de diumenge la setmana.
[…]

(Marçal, 1989, 314)

El teu sexe i el meu són dues boques.

No sents quin bes de rou sobre la molsa!
Quin mossec amb lluors d’ametlla viva!
Quina parla, amb rellent de gorga oberta!
Quin ball, petites llengües sense brida!
Quin secret de congost! Els postres sexes,

amor, són dues boques. I dos sexes
ara ens bateguen al lloc de les boques.
A esglai colgat, fos l’eco de la brida
que domava la dansa de la molsa,
de bat a bat tenim la platja oberta:
avarem-hi el desig d’escuma viva.

El teu sexe i la meva boca viva,
a doll, trenats com si fossin dos sexes,
entremesclen licors de fruita oberta
i esdevenen, en ple desvari, boques.
Boques, coralls en llacuna de molsa
On l’hora peix l’atzar i perd la brida.

Som on l’hora i l’atzar perden la brida,
on, a cavall de la marea viva,
llisquen sense velam, pels solcs de molsa,
el meu sexe i la teva boca: sexes
al mig del rostre i a l’entrecuix, boques.
Tot és un daltabaix de sal oberta.

Castells de mar en festa, a nit oberta
esborren signes i donen la brida
de tot a la follia de les boques.
Qualsevol fulla morta es torna viva
al clar del sol que ens fa llum negra als sexes
i pinta de carmí flames de molsa.

Que cremi tot en un torrent de molsa
i que ens mauri la nostra saba oberta!
Que facin el solstici els postres sexes,
que el cor transformi en pluja tota la vida!
Que esclatin els bancals en saó viva!
Que els boscs floreixin en milers de boques!

I que les boques facin que la molsa
arreli, viva, com la pell oberta
sense brida al mirall dels nostres sexes !

(Marçal, 1989, 298-299)

Traduint Renée Vivien


Creix com un goll el meu amor feudal.
Sóc tan covarda com un home. T’estimo
amb el meu amor borni. Et sotjo
amb el meu únic ull, el meu ull sinistre
on lluu la còlera del rom. Et segueixo
amb l’esguard, lúbrica com un
simi, èbria com un globus sense llast.
Bleixo cap a l’esquer dels pits vibrants,
del tors subtil on la gràcia s’alia amb la
força... Dóna’m besos amargs com llàgrimes...
Obre’m amb ràbia els teus llavis
i en beuré lentament el fel i el verí.
Com un mascle en zel que brama i
bruela, faré cruixir els teus ossos sota
el meu pes. Oh voluptat de sentir les
gotes de la teva sang perlejar les flors!
L’ànima dels conqueridors, bàrbara i
violenta, canta en el meu triomf en
sortir del teu llit.

La passió segons Renée Vivien
Columna - Proa, 1994

El darrer brindis

Bec per la casa devastada,
pel dolor de la meva vida,
per la solitud en parella
i bec també, brindo, per tu.
Pels llavis falsos que em traïen,
per la fredor mortal als ulls,
perquè el món és aspre i brutal
i perquè Déu no ens ha salvat.

1934
Traducció de Maria-Mercè Marçal i Monika Zgustová
de Rèquiem i altres poemes d’Anna Akhmàtova,
Edicions 62, 1990

Epigrama

Podria Beatriu crear com Dante
o cantar Laura la febre d’amor?
He ensenyat a una dona a fer servir la veu.
I ara, com puc fer-la callar?

1960
Traducció de Maria-Mercè Marçal i Monika Zgustová
de Rèquiem i altres poemes d’Anna Akhmàtova,
Edicions 62, 1990

La poeta Renée Vivien retratada a Constantinoble el 1906

Fou a la matinada quan ells se t’emportaren.
Jo anava al teu darrera com darrera d’un mort.
Dins de la cambra fosca ploraven criatures
i el ciri beneït de sobte s’esfondrà.
En els llavis t’enduies fred del bes de la icona,
i, al front, una suor mortal. Cal no oblidar.
Seré com les mullers dels soldats dels tsar Pere
allà al peu de les torres del Kremlin, udolant.

1935
Traducció de Maria-Mercè Marçal i Monika Zgustová
de Rèquiem i altres poemes d’Anna Akhmàtova,
Edicions 62, 1990

AMOR DE MARE

El primer petó que al front
hem rebut al venir al món
i que tots sentim encara,
és el petó més preuat
més ric i més perfumat
que ens ha fet la nostra mare.

Res del món hi pot haver
que arribi mai a valer
lo que val aquesta dona,
alegre com un estel,
pura com el blau del cel
i com els àngels bona.

Amb delícia i bell consol
ella ens gronxa en el bressol
i ens adorm en els seus braços;
ella ens ensenya a viure,
a creure en la bondat, a estimar
i donar els primers passos.

Tots els nostres pensaments,
voluntats i sentiments,
el cor sempre endevina;
i s'afanya, amb tot el zel,
en complaure nostre anhel,
amb voluntat peregrina.

Ses més pures il·lusions
ens transmet amb sos petons,
i, quan no ens veu ens enyora;
i ens porta un amor tan viu,
que en nostres ditxes somriu,
i en nostres desgràcies plora.

Mai ningú podrà arribar
a sentir tant, i estimar
lo que aquesta dona estima,
quan el llavi olorós
perfumat i carinyos
al front del seus fills arrima.

Altres amors hi hauran
que el seu perfum perdran
quan hauran tret la florida;
l'amor de mare és l'encens
més olorós, més immens
que pot trobar-se en la vida.

A la mare beneïu
nois i noies que sentiu
sos petons al front encara;
estimeu-la de tot cor,
que en la terra no hi ha amor
tan gran com l'amor de mare...

Anònim de l'Urgell

Camí... Sant Jordi 2009 al 2010

Recull de fotografies sobre el camí de Santiago que vaig començar el dia de Sant Jordi del 2009. Aquesta primera part comprèn el recorregut entre Roncesvalles i Carrión de los Condes.

... I AVUI FA UN ANY

Amb les paraules de Sebastià Serrano, que em va dedicar, per Sant Jordi de 2009 en el seu llibre Els secrets de la felicitat:

"Maria, amiga, per a tu
uns mots plens d'afecte i
uns desitjos ben forts, per a
que aquest camí de Santiago
que has començat et permeti
de trobar el benestar, la
pau interior i la felicitat"

Vaig començar el camí. El meu camí. Una de les il·lusions de la meva vida.
Vaig sortir de casa deixant penes i al·legries, agafant el tren de la tranquil·litat que em va portar a Roncesvalles.
Ha estat un viatge a on la paraula compartir ha estat la clau que m'ha obert el pas a totes les dificultats.
He compartit esforç, suor, tristesa i també felicitat amb altres peregrins en allotjaments, com refugis, albergs, convents, barracons i poliesportius. També en catedrals, monestirs, esglèsies, camins, valls, muntanyes.
També he gaudit de la soletat buscada, del silenci de l'alba, el cant dels ocells, olors de primavera. El paisatge era tot un jardí de molts colors i olors.

Avui Sant Jordi de 2010 amb un fragment del poema Cançó de fer camí de Maria-Mercè Marçal

(...)
Partim pel març amb la ventada,
i amb núvols de cor trasbalsat.
Sí, serem vint, serem quaranta,
amb la lluna per estendard.
(...)

Acabo el meu camí de Roncesvalles a Muxía i Finisterre en 45 dies i diferents etapes.
Avui continuo compartint i ajudant als peregrins fent voluntariat a l'Alberg del convent de les monges Benedictines de León.
Avui puc dir que sóc molt feliç compartint amb la família, amics, peregrins i moltes amistats que he anat fent en aquest peregrinatge.

Bon Camí!!!

BON SANT JORDI
I UNA ROSA I UN LLIBRE PER A TOTS ELS ENAMORATS DE LA VIDA!

Poema de Rosa Leveroni

Maria Antònia Salvà "Una Rosa"

DE TOT COR!

Dimarts,
dimarts de març,
dimarts de la vella Quaresma ... temps de bunyols!!!

Des de la plenitud i amb nous camins amb els que afrontar el futur et dedico a tu, estimada amiga, aquesta petita mostra d'aquests pessics d'amor 100% artesanals.

I que amb la companyia de tota la família blocaire en puguem gaudir molts anys més...!

P.D: per llegir bé la foto amplieu-la.

MARIA-MERCÈ MARÇAL (CLAU DE LLUNES)

BURRET
Cançons de paper fi
m'omplen la sàrria
i em foraden el fons
de la butxaca.
Mireu quin caramull
de llunes blanques!
Duc llunes i cançons
per arracades.

Al llegir el vers del Burret, mirant-me el quadre (que tant ven representat està) el meu pensament m'ha volat a la infantesa.
Temps era temps les dones sempre anaven vestides que la última peça de roba que es veia era el davantal. Un davantal amb unes bones butxaques ... ven grosses ja que aquestes servien per amagar-ho tot. Quan anaven a comprar i era alguna cosa que no volien que es veiés ... cap a la butxaca ... tan es butxaquejava que sempre acabaven sorgides, apedaçades o si amb sort havia quedat un pedàs de roba es feien noves, la ironia era...mira la Pepeta amb les butxaques noves...caram que n'amaga de coses que les gasta tant!

Renée Vivien (1877-1909)

Pauline Mary Tarn conega amb el pseudònim Renée Vivien tan sols va viure 32 anys.
Pels pocs anys que va viure, ho va fer d'una manera molt intensa.
Tot i que el seu origen és britànic, tota la seva producció es escrita en francès.
Pauline va tenir una infantesa feliç al costat dels seus pares i la seva germana. Al morir el seu pare ella tenia tan sols 9 anys, Pauline rep la seva herència, però per les enveges de la seva mare, se li assignen uns tutors legals, que al complir els 21 anys passen a donar-li l'herència. És ara quan Pauline decideix instal·lar-se a París i adoptar el nom de Renée ( que significa Renéixer) és aquí on comença la seva producció literària.
A París coneix el món de la bohèmia i hi encaixa molt bé. Dona molt atractiva que despertava comentaris per la manera de vestir, generalment d'home.



Renée Vivien, com lesbiana reconeguda que va ser, va tenir una vida amorosa bastant agitada.

Primer va mantenir una important història d'amor amb l'escriptora Natalie Clifford ( foto)

Més endavant va tenir una especial obsessió ( que li durà tota la vida) amb una amiga de la infantesa Violet Shillito.
Diuen que d'ella li va quedar a Renée una obsessió per a les flors naturals, en especial les violetes i el seu color. Obsessió convertida en amor frustrat ja que Renée mai va poder arribar a consumar-lo.

Renée decideix renunciar al seu amor per Violet, a l'enamorar-se de Natalie Barney. Un any més tard Violet mort, i Renée no s'arribarà a refer mai del seu amor platònic. Amb Natalie té una relació atormentada. Decideix deixar-la ja que no soporta les seves infidelitats.

Més endavant s'enamora de la baronessa Hèléne de Zuylen. Aquesta es casada i amb dos fills. La seva posició social no li permetia fer públic la seva homosexualitat, però van portar la relació en secret i van fer multitud de viatges durant anys. Mantenint aquesta relació rep una carta de l'esposa d'un diplomàtic turc (Kerivé Turklam) Aquesta carta desperta un seguit de correspondència apassionada i alguna trobada clandestina.
Tant la relació amb la baronessa com les trobades clandestines amb kerivé s'acaben en sec, amb prop més d'un any de diferència.

Aquests dos cops forts i seguits i una malaltia contreta amb un viatge al Japó i Hawaii son el detonant perquè Renée comenci una gran davallada.
Aquesta situació de decadència i l'abús de drogues i alcohol juntament amb una mala alimentació la porten a tenir una gran depressió amb tendències suïcides.
L'escriptora francesa Colette va ser veïna de Renée els últims anys de la vida d'aquesta. Va aprofitar els seus comportaments sexuals per escriure La pura y la Impura.
La primera amant reconeguda de Renée, Natalie Barney, no està massa d'acord amb la caracterització que en fa, però no deixa de ser un bon document contemporani de referència.

Tota la poesia que va escriure Renée és autobiogràfica.

M.M.M. amb l'empenta que la caracteritzava per a buscar "les seves mares i germanes literàries" entre elles hi va descobrir Renée Vivien.
M.M.M. al veure l'interès que li desperta escriu la seva primera novel·la La passió segons Renée Vivien (1994) en aquí explica que segurament ens trobem davant la primera autora (després de Safo) que ha proclamat de forma inequívoca i oberta el seu amor per una altra dona.

M.M.M. va estar 10 anys per escriure aquest llibre i es considera una potent i apassionada reconstrucció d'un personatge i una època fascinants, al mateix temps que fa una exposició humana de commoguda sinceritat on hi exhibeix una àmplia gamma de recursos expressius. Passa de la tendresa a la ironia amb molta facilitat i del llenguatge més planer al llenguatge més refinat.
Marçal escriu en la novel·la que els secrets en revelar-se perden tot el seu poder de seducció o ens lleguen la sensació d'un secret encara més gran. M.M.M ens infligeix totes dues coses: desvetlla amb cada mot (i amb una poètica sensacional) un bocí d'un secret fantàstic i ens deixa la vaga sensació d'estar intuint un secret encara més gran.

Al poc temps de publicar-se va guanyar aquests 3 premis seguits:
Premi Carlemany ( govern d'Andorra)
Premi de la Crítica de la revista Serra d'Or
Premi de la Crítica Espanyola

Aquells que naixeran després de nosaltres, en aquest món on els cants no són sinó ranera, llançaran un sospir cap a mi, que estimava amb angoixa profunda, cap a tu, oh Desig meu. En el demà, que la sort fila i trena, els éssers futurs no ens oblidaran. Els dies onejants que la claror matisa, les nits de perfum eternitzaran els nostres estremiments, la nostra ardent força i el nostre bes.

La passió segons Renée Vivien

Algun dia, sense presses, tornaré a sentir l'olor de pa acabat de fer. Del pa pastat a casa, deixat reposar a la pastera i, a l'endemà portar-lo al forn per a coure'l.



Noto a faltar el pa i el que es desprenia d'haver-lo de fer, les estones tots junts al voltant de la mare. Crits, rialles, corredisses ... tots els marrecs per casa fent de les nostres i la mare pastant i posant ordre.

Quan es pastava a casa no es llençava res, ni una sola engruna. De la massa que sobrava, nosaltres li dèiem la cocadura, la mare ens feia formes. El que ara serien els bastonets de pa, llavors ens feia caragols, nusos, trenes .... i juntament amb els pans es portava tot al forn del poble per a que ens fessin la cocció. Tots els germans sabíem l'hora que la mare sortia del forn amb una panera de vímet gran ben ple de pans de pagès i damunt de tot la cocadura ben torradeta...Oh...! i...que n'era de bona...!

Això es feia un cop per setmana i de veritat aquest any algun dia, sense presses, he tornat a sentir l'olor del pa acabat de fer a casa. Per uns moments aquesta olor m'ha transportat a uns bells temps.
Passant per Galícia he tingut la sort, el plaer, de reviure aquestes sensacions veient com una família es pastava el pa i se'l coïen ells mateixos.

Mare meva quin pa ... algun dia, sense presses, tornaré a ... sentir!

... DE COM EL TELÈFON M'HA FET REVIURE VELLS OFICIS

Sense saber com, de cop i volta, dos fets totalment aïllats m'han portat a la tria del meu element.

Estirada al llit, llegint els deures de la setmana ( que una bona amiga, cada setmana puntual com un clau no falla a portar-me'ls) m'he trobat llegint el poema del Joan Salvat-Papasseit, l'ofici que més m'agrada. I de cop i volta sona el telèfon, la meva germana que arriba de Solivella i m'explica que fan els pares.
Just al sonar el telèfon:
- Hola Maria, què fas? com estàs?
- Doncs mira bla,bla,bla .... i aquí llegint els deures, que el meu cervell ...últimament està atrofiat!
- I ara dona, no ho diguis això. Què has de fer aquesta setmana?
- Doncs he d'explicar .... calla dona, ja ho tinc, és clar: EL TELÈFON

El telèfon ... la centraleta de Solivella ... ostres ... quins temps aquells ... llavors si que tot era artesà ... no es necessitava cap etiqueta que certifiqués cap feina "feta a mà" ... quants oficis que s'han transformat .... mare meva!!!

Al final del poble hi vivia la Rosita de Cal Micaló que tenia la CENTRALETA del poble. No deix de ser una redundància que dient-se centraleta, havies de casi sortir del poble per a tenir una conferència.

Dues portes més amunt hi havia LA BARBERIA que la portaven els dos germans de Cal Navarro, el tiet Vicens i el tiet Ton (els 2 germans de la meva mare) tisores en mà, o brotxa i navalla per afaitar. Res de maquinetes elèctriques ... treball cent per cent artesanal!

I qui no recorda el cop a la porta de casa i serenooooo ... això volia dir que eren les dotze de la nit i el SERENO, al Pepito de Cal Mestre, estava fent la ronda com cada nit.

L'AGUTZIL era el Sastret de Ca la Botera. No us podeu imaginar l'art que tenia tocant la trompeta per a fer els pregons: es fa saber a tot el poble .... ahhh però encara més sorprenent el repic de campanes que feia. Les feia cantar segons l'event que assenyalava. Així tan tocava a missa, a casament, a bateig, a festa major, a morts, a aubat, a foc, a mal temps, a la garva ...i per Setmana Santa es substituïa la campana per la matraca.
A tot el que es demanés, el Sastret tocava i quan era motiu de festa diuen les males llengües que com més li pagaven, més estona sonaven les campanes.
Una anècdota molt divertida del Sastret que no puc passar per alt és que un cop tocant les campanes (amb l'emoció i l'energia que hi posava) amb la mateixa corda es va entortolligar a l'eix central de la campana, i va quedar penjat una bona estona de peus a fora del campanar, fins que uns veïns el van ajudar a baixar...això eren els esports d'aventura d'un petit poble d'ara fa 50-60 anys.
A dia d'avui des d'aquest campanar hi baixen els diables per iniciar la nit de foc de la festa major.

Aquest flash-back, sense voler, m'ha portat a repassar oficis, que avui en dia son impensables, però bé el que us vull explicar és la MEMÒRIA DEL TELÈFON.

Com ja us he dit, la centralata la portava la Rosita de Cal Micaló. Tan si havies de rebre o sol·licitar una conferència ho havies de fer unes quantes hores abans. Fins hi tot depenent de les sol·licituds d'un dia per un altre.
Anaves a casa de la Rosita i li deies: Rosita el papa necessita una conferència ... res de trucar per telèfon!
Si sabés dibuixar, avui us faria un croquis perfecte. Era tota de fusta, amb un quadre de clavilles i una maneta. Quan aquesta la movies mig tomb, feia un soroll molt característic, i llavors la Rosita et deia: - Ja pots entrar a la cabina.
Com podeu imaginar tota trucada tenia el dret de la privacitat!!! quan no entenies la conversa, la telefonista ràpid té l'aclaria ... evidentment la Rosita manejava tota la informació del poble.
Les conferències eren sempre per a coses molt concretes. Eren coses urgents del negoci familiar o notícies de la família de la capital.
Uff quina emoció quan senties la veu de la família. Era tornar a casa i explicar la conversa.
A casa sempre em feien córrer a mi a les conferències. Per això us podeu imaginar que, si era el meu germà que ens trucava de la mili, l'alegria era immensa, però quan eren negocis de la carnisseria o del bestiar, si eren males notícies ... rebia el mal humor de la conferència i el del padrí quan, a l'arribar a casa li havia d'explicar.

Avui dia agafar un telèfon, o un mòbil, és apretar un botó i ja està. Fins hi tot ho pots fer passejant pel carrer. Abans volia dir sortir de casa. Si era hivern, ni us explico el que representava: agafar l'abric, posar sabates, sortir de la vora del foc, carrers foscos ... El que si que m'agradava, quan eren bones noves, tornar a casa corrents i explicar-ho a tothom. Primer als veïns que et veien córrer, i després a la família. Quins records de cop i volta.

Amb els anys la centraleta va desaparèixer i de mica en mica, primer a les cases riques, van aparèixer els telèfons.

Ara recordant, em vénen moltes imatges a la memòria al costat del telèfon. Quan sonava, tots els de casa corríem, el primer que arribava l'agafava, i tots els altres al voltant per escoltar el que es deia i fent-nos lloc per seure a la única cadira que hi havia al seu costat. Quines rialles, i quins cops de cul al terra.

Records de més grans ... una trucada ... s'ha mort un familiar ... hi ha hagut un naixement a la família ... o aquelles trucades magnífiques dels reis de l'orient als meus fills, i les cares que hi posaven: mama he parlat amb el Melcior, l'Eduard amb el Baltasar i el Toni amb el Gaspar!!


Quantes històries viscudes al costat d'un telèfon ... i ara, de vegades, reps un missatge al mòbil ... "mama k e sortit tard feina, nom dóna tems d veni a dina. Fins dmà, t'stimo mol!" no cal ni sentir la veu de l'altra persona!

Des de que tinc us de raó a Solivella hi havia una centraleta i uns quants telèfons( l'Ajuntament, la cooperativa, la farmàcia ...) per a tot el poble. Ara al 2010 hem passat a tenir un telèfon per persona que viu en cada casa. I és més, si tens un mòbil de tercera generació no cal que tinguis ni càmara de vídeo, ni càmara de fotos, ni ràdio, ni els famosos walkmans i ordinador poc li falta ja que segurament tindrà connexió a Internet.

ELS VELLS AMANTS, de Joan Manuel Serrat

Aquesta cançó em desperta un sentiment d'amor, d'admiració vers els meus pares (l'Andreu i la Trasina)
Actualment els meus pares porten 67 anys casats i sempre, sempre estan junts. L'Andreu son els ulls de la Trasina, i les cames d'ella, son les de l'Andreu. Els dos agafadets de les mans, cada dia encara fan el seu passeig pel poble.

Quan van celebrar les noces d'or, al 1996, van regalar a cada fill un quadre molt especial. Aquest està brodat per la meva mare. El dibuix no està triat a l'atzar, son roses -les seves preferides-.
Aquestes roses envolten un poema escrit pel meu pare i pensat entre els dos.

A dia d'avui, quan fem una trobada familiar i estem tots a taula no hi ha vetllada que la meva mare ens faci callar, s'aixequi i reciti aquesta poesia. Val a dir que la meva mare fa molts anys que està faltada de memòria, però coses de la vida, sempre associa la trobada amb la poesia ... i us asseguro no s'equivoca mai!
El poema diu així:

1946-1996

Avui estem reunits
per celebrar un gran dia
quan el vostre pare i jo
vam començar aquesta família.

Al llarg de la nostra vida
penes i joies hem passat
però amb comprensió i amor
totes les hem superat.

Sense pensar aguantaríem
totes les penes del món
per tenir sempre com avui
la família al nostre entorn.

Només volem guardar un record
d'aquest dia tan feliç
i és el collaret d'amor
dels nostres fills reunits.

Per tots vosaltres desitgem
salut, benestar i amor
i que d'aquest dia de festa
tinguem tots un bon record.

Trasina Castro i Andreu Castro

SOTA EL SIGNE DEL DRAC, de M.M.M.

A la meva paradeta aquest trimestre, de moment, es respiren aires d'enyorança. Espero ven aviat, des de la proximitat, tornar-me a retrobar.

Com el repòs necessita tranquil·litat, no hi ha res com tenir un bon llibre entre les mans. "Sota el signe del drac" ara fa aquesta funció.

Estic d'acord amb el que diu la Maria-Mercè Marçal.
En el llibre, és on queden plasmades les històries, poemes, llegendes ... tota una manera d'expressar la literatura. Ens dóna l'oportunitat de poder-hi accedir una i una altra vegada.

Personalment penso que no es pot extingir mai, per més interessos comercials i de llengua que s'hi mouen.
Gràcies a la meva incorporació en aquesta escola i la descoberta d'una gran mestra, de mica en mica, m'ha fet estimar i entendre millor tot aquest món de lletres!
No us penseu que m'és fàcil ... uf! em costa, però m'esforço.

ATENEA

Atenea és filla de Zeus (Déu suprem de l'Olimp) i Mitis ( deessa grega de la saviesa i el pensament)
El seu sobrenom és Palas ( del llatí Pallein) que vol dir "agafar la llança".
A causa de la seva funció de deessa de la guerra se'n desconeix cap relació amorosa, per tant es creu que va romandre verge. Sempre apareix dominant la lluita amb control, intel·ligència i criteri estratègic.
És la filla preferida de Zeus.

A través de la llegenda de Sant Jordi, Maria-Mercè Marsal ens descobreix que aquest relat també fa referència a la mitologia grega.

MARINA ROSSELL A L'ESCOLA

Amb les imatges i la veu de la Marina amb l'explicació del huipil (història que em va remoure les entranyes) ... no tinc paraules...escoltem-ho!

Amb l'enginy de les blocaires, la col·laboració de les puntaires, l'organització de l'escola
i l'excel·lent participació de la Marina rossell, entre tots i totes vam aconseguir fer, i gaudir, d'una vetllada irrepetible.
Felicitats a totes les persones que la vam fer possible!

POEMES DE LA ROSALÍA DE CASTRO

Del llibre "Extranjero en su patria", he extret unes poesies que, coneixent una mica més la seva vida,em van impactar.
Aquestes poesies només estant traduïdes en castellà i en gallec.

DE AQUELLAS que cantan a las palomas y a las flores
Todos dicen que tienen alma de mujer:
Pues yo que no las canto, Virgen de la Paloma,
¡Ay! ¿de qué la tendré?

***

Una vez tuve un clavo
Clavado en el corazón,
Y yo no me acuerdo ya si era aquel clavo

De oro, de hierro, o de amor.

Sólo sé que me hizo un mal tan profundo,
Que tanto me atormentó,
Que yo día y noche sin cesar lloraba
Cual lloró Magdalena en la pasión.
<Señor, que todo lo podéis,
-Le pedí una vez a Dios-
Dadme valor para arrancar de un golpe
clavo de tal condición>
Y me lo dió Dios y lo arranqué,
Pero ...¿quién pensara?...Después
Ya no sentí más tormentos
Ni supe qué era dolor;
Supe sólo que no sé qué me faltaba
En donde el clavo faltó,
Y acaso, acaso tuve sandades
De aquella pena ...¡ Buen Dios!
Este barro mortal que envuelve el espíritu
¡Quién lo encontrará, Señor!...

***

Paz, paz deseada
Para mí, ¿dónde está?
Quizá no he de tenerla ...
¡Ni la tuve jamás!

Sosiego, descanso,
¿Dónde lo encontraré?
En los males que matan,
En el dolor que me dan.

¡Paz! ¡paz, tú eres mentira!
¡Para mi no la hay!